Baglama turc

El bağlama turc prové de la mateixa família de llaüts que el llaüt àrab i el buzuki grec. Tots aquests instruments s’assemblen perquè es toquen pinçant les cordes o amb una pua, tenen mànecs llargs i cossos de fusta arrodonits en forma de carbassa. La història de cadascun d’aquests instruments es remunta a Mesopotàmia i s’han descobert vestigis i referències a instruments musicals que s’utilitzaven des de l’any 3000 a.

El bağlama s’hauria introduït a la regió durant l’Imperi Otomà, i la manera de tocar-lo va anar canviant al llarg dels segles, influïda per les tendències de cada època. Avui encara es toca en la música clàssica otomana, la música folk turca, la música arabesca turca, la música azerbaidjanesa, la música kurda, la música armènia i en algunes zones de l’Orient Mitjà i dels països balcànics.

“El bağlama té set cordes dividides en ordres de dues, dues i tres. Es pot afinar de diverses maneres i rep noms diferents segons la regió i la mida: Bağlama, Divan Sazı, Bozuk, Çöğür, Kopuz Irızva, Cura, Tambura, etc. El cura és el membre més petit de la família del bağlama: la tambura és més gran que el cura i està afinada una octava més greu. El Divan sazı, l’instrument més gran de la família, està afinat encara una octava més greu”. (font)

Està format per 3 parts, un cos en forma de bol, una caixa de ressonància i un mànec, fets amb fustes diferents. El burgu (clavilles giratòries) es pot traduir literalment com a cargols. Els trasts es lliguen amb fil de pescar, i es creu que aquest sistema va donar lloc al nom dels instruments, ja que Bağlama significa literalment: lligar. En algunes regions, el bağlama es toca amb una tècnica de dits coneguda com a Şelpe o Şerpe, però també es pot tocar amb una pua.